Nous súbdits

Tots estem d’acord a caracteritzar les nostres societats tecnològicament desenvolupades com a “societat de la informació i la comunicació”. N’hi ha molts que també s’atreveixen a referir-s’hi com a “societats de la informació i del coneixement”. Pot semblar una expressió exageradament optimista, ja que, els fets desmenteixen a cada pas que la moltíssima informació que circula es converteixi sempre en coneixement. I és que, encara que en molts casos la informació o la comunicació aspirin a afavorir el coneixement, aquesta és una meta que no depèn d’elles sinó de la recepció que se’n faci. Perquè no n’hi ha prou de propagar més informació o de parar més l’orella per a acabar tenint més coneixement, com si aquest fos un resultat automàtic. Les informacions de vegades són contradictòries, gairebé sempre incompletes o molt influïdes per determinats interessos. D’aquí que, si se’n vol fer alguna cosa, convingui examinar-les bé, contrastar-les, reflexionar-les i treure’n conseqüències.

Avui més que mai els ciutadans han d’estar alerta, no solament perquè estan bombardejats per molts més estímuls que abans, sinó perquè aquests estímuls són més sofisticats i poden acabar essent molt més perillosos.

Avui es pot ser individualista amb una certa impunitat. Per això hi ha tants individualistes, que avui prenen sobretot la forma de súbdits. També son molts els que no es conformen essent súbdits i volen accedir a la condició efectiva de ciutadans per a poder opinar, decidir i actuar. Això fa encara més necessari que els ciutadans responsables no estiguin només superficialment informats sinó que tinguin també eines a l’abast per a situar-se i per a tenir opinió formada en el temes dels seu interès i sobretot en aquells que tenen particular rellevància pública. I precisament, moltes d’aquestes eines es troben en el potencial dels mitjans de comunicació per corregir els discursos hegemònics a la nostra societat.

 

Terricabras, Josep-Maria.(2006) El dret a la informació. Barcelona. Mina.                      Imatge: Marta Guijarro

Apatia social

Una part de la societat actual viu en la indiferència amb una mentalitat conformista i passiva, amb la conseqüent manca d’una cultura de convivència democràtica i ciutadana. L’home pretén viure feliç en la seva bombolla individual evadint-se del món social que l’envolta i això, provoca que no s’aprofunditzi ni es reflexioni sobre els fets i la informació que rep. El ciutadà apàtic escull el camí més còmode perquè no es molesta en informar-se sobre allò que l’envolta o no es preocupa per formar un criteri i, per tant, una ètica i una consciència. Ens trobem, doncs, en una societat passiva, conformista i incrèdula.

En els últims anys s’han fet públiques informacions que haurien d’haver trastocat l’estructura i els pilars del nostre sistema, tant polític, com econòmic i social. Però sembla que tantes revelacions sobre casos de corrupció, robatoris i infraccions de lleis per part dels polítics ja no causen reacció en l’opinió pública.

Aquesta apatia social prové de l’evolució de la societat per mitjà de la psicologia de masses, que ha configurat un determinat estat mental en la població. L’estat d’apatia en el qual estem immersos esta relacionat amb la pressió de l’excés d’informació a la qual esta sotmès el ciutadà? La informació que rebem a diari sobre la vida política per part dels mitjans és ràpidament digerida i oblidada, i la ment es prepara per una nova notícia que reemplaci l’anterior, sense provocar una resposta per part del ciutadà. D’altra banda, les elits i les classes polítiques s’esforcen per mantenir aquest statu quo en la ment col·lectiva de la societat, ja que l’apatia social els beneficia. La pròpia revelació de la veritat afavoreix aquests mecanismes, per la qual cosa, el polític o banquer de torn pot mostrar públicament tota la seva corrupció sense preocupacions, perquè sap que les masses resten apàtiques sense cap reacció.

Aquesta realitat, no és gaire lluny de la societat del consum que l’Escola de Frankfurt descrivia quan afirmava que “la societat de consum certament ofereix una millor qualitat de vida estàndard, confort i gratificacions que són acceptables pels treballadors. Això no obstant, també fomenta una apatia social i política de la qual treuen profit els grups que controlen la societat capitalista.” (1)

 

(1). Busquets Duran, J; Medina Cambrón, A; Sort i Jané, J. (2010). La recerca comunicativa: Principals escoles i tradicions. Barcelona. Material docent de la UOC. FUOC.

Imatge: Marta Guijarro

Disciplinar els mitjans

Noam Chomsky (1988a) fa un anàlisi dels mitjans de comunicació de massa des d’una perspectiva política. Considera que els mitjans de comunicació de massa estan al servei dels interessos particulars dels estats i les empreses privades. Es serveix del model americà com a base dels estudis, caracteritzat per la corporació oligopòlica com a sistema principal d’empresa mediàtica de manera que la concentració mediàtica és molt alta. Aquestes empreses venen un producte a un comprador: el seu mercat són els anunciants i el producte és l’audiència. És a dir, les empreses de comunicació venen audiències a altres empreses.

Segons Chomsky, en el cas nord-americà, hi ha un consens entre les grans oligarquies públiques i privades entorn d’un determinat nombre de valors i principis que es presenten com a compartits. La conformitat respecte a aquest consens és el camí fàcil, i la via cap al privilegi i el prestigi (1). Per a Chomsky, la mateixa estructura dels mitjans de comunicació està dissenyada per a induir a la conformitat amb la doctrina dominant, de manera que s’aconsegueix la dominació de la població per mitjà de mecanismes no violents.

Tot i que les seves tesis han tingut una gran acollida en determinats cercles dels Estats Units i Europa, tampoc s’ha escapat de les crítiques. Principalment es basen en tres aspectes. En primer lloc, es considera que Chomsky no te en compte els casos en el quals els mitjans de comunicació de massa no han seguit les tesis principals dels governs i les grans corporacions i han ofert un punt de vist alternatiu. Això significaria el fracàs de la manipulació. En segon lloc, es considera que la mostra de mitjans informatius a partir dels quals elabora els seus estudis és massa restringida, cosa que el porta a unes afirmacions massa generalitzades. I per últim, no té en compte que una part de la població decideix voluntàriament estar al marge de les informacions per a entregar-se a l’entreteniment.

Tot i que les crítiques a Chomsky em semblen prou raonables, com en molts casos ens trobem que, la realitat esta plena de matisos. Crec que el punt de vista de Chomsky descriu una realitat molt present: els mitjans de comunicació segueixen els interessos dels estats i les empreses privades. Ara bé, existeixen oasis lliures de manipulació, si,  i l’era 2.0 que vivim és molt propícia per a l’existència d’aquests oasis.

Tot i així, crec que és palès que la manipulació mediàtica és una realitat, i que el poder de les grans corporacions hi esta al darrera. L’ombra del poder econòmic és molt llarga. Crec que, tot i que el fracàs de la manipulació es dóna en alguns casos, no és la tònica general.  Els ciutadans que són capaços de discernir clarament entre la informació i l’opinió que els mitjans ofereixen representen una part petita de la societat, mentre que la gran part s’entrega a l’entreteniment i no vol saber. I crec que aquesta actitud de “passivitat” davant de les propostes informatives és també un dels èxits de la manipulació mediàtica.

Què en penseu?

 

(1) Busquets Duran, J; Medina Cambrón, A; Sort i Jané, J. (2010) La recerca comunicativa: Principals escoles i tradicions. Barcelona. Material docent de la UOC. FUOC. Pàg. 28.

Imatge: Marta Guijarro.

“Radio play terrifies nation”

A partir de la Primera Guerra Mundial entre en escena Harold Lasswell i els seus estudis sobre els efectes de la propaganda. Ell, al costat de Paul Lazarsfeld, Carl Hovan i Kurt Lewin, és assenyalat el pare dels estudis de comunicació, que es basen en el treball de psicòlegs i sociòlegs.

Lasswell diu que els mitjans s’han utilitzat per a “gestionar” l’opinió del públic. Des de llavors, veu una relació directa entre mitjans de comunicació i democràcia, i identifica la propaganda com el mitjà més eficaç d’aconseguir que el públic s’adherís a un projecte polític bo o dolent.

L’audiència es considera passiva, obedient i fàcil de manipular amb estímuls. Les teories de Lasswell xoquen amb les teories de l’època, especialment la del conductista John Watson, que assegura que l’audiència només es deixa afectar pels mitjans sí vol; la d’Ivan Pavlov sobre el reflex condicionat, i la de l0anglès William McDougall, que treballa en la teoria dels instints. Aquesta autors, d’alguna manera, coincideixen en el que hi ha un determinisme biològic per a respondre a certs estímuls. Lasswell, en plantejar que l’emissor pot tenir efectes sobre el receptor passiu segons el canal i el missatge utilitzats, contradiu clarament aquestes propostes teòriques.

L’omnipotència dels mitjans, que planteja Lasswell, es va reforçar amb l’arribada de la Segona Guerra Mundial. Justament, el 1938, la nit del 30 d’octubre Orson Welles escenifica La Guerra dels Mons, basada en la novel.la d’H.G.Wells. Es tracta d’un relat de ciència-ficció transmès per la CBS en el qual es parla d’una invasió de marcians i que origina escenes de pànic analitzades pel sociòleg Hadley Cantril. L’emissió és escoltada per sis milions de persones i es calcula que un milió va tenir algun tipus de reacció com sortir al carrer plorant, buscar els familiars, refugiar-se en llocs apartats, etc. L’experiment de Welles serveix per evidenciar el poder dels mitjans, en aquest cas la ràdio, sobre una audiència que sembla creure’s tot el que li expliquen.

Imatge: Marta Guijarro

Una esfera pública dominada pels mitjans

L’alemany Jürgen Habermas representa la segona generació de la teoria crítica de l’Escola de Frankfurt. Encara que no és contemporani dels membres fundadors, se’l reconeix com a integrant de l’Escola de Frankfurt perquè està en la mateixa línia acadèmica que els altres.

Una de les seves obres principals és l’Espai Públic, en la qual continua el treball filosòfic de l’Escola i, en menor mesura, l’anàlisi sociològica referida a la cultura de masses. Habermas veu una transició de l’esfera pública liberal, originada a l’Anglaterra del segle XVII i en la Revolució Francesa, a una esfera pública dominada pels mitjans.

Habermas observa el canvi de la societat burgesa del final dels segles XVIII i XIX caracteritzat per aquesta esfera pública que hi ha entre els interessos públics i els privats, entre la societat i l’estat. Aquesta esfera permet l’aparició de l’opinió pública, per la qual la població manifesta les seves necessitats i interessos, la qual cosa influeix els polítics a l’hora de prendre decisions i de buscar el suport popular.

El reconegut filòsof alemany també detecta una transició des d’aquesta esfera pública liberal a l’etapa actual del que anomena capitalisme de l’ estat del benestar i la democràcia de masses[1]. Assumeix la posició d’Adorno i Horkheimer respecte al paper de la indústria cultural en la manipulació de l’opinió, l’estandardització, massificació o individualització del públic; la participació de les grans companyies, especialment dels mitjans de comunicació, en la transformació d’aquesta antiga esfera pública, en la qual es debaten les idees i interessos de la comunitat, en un lloc de consum. Aquest canvi és el brou de cultiu perfecte per a la manipulació política i l’espectacle, i perquè el ciutadà consumeixi béns i serveis que la majoria de vegades no necessita.

[1] Castellanos, P. (2015). Fonaments teòrics de la comunicació. Material docent de la UOC. Barcelona. PID_00150587.

Imatge: Marta Guijarro

Ciutadans o consumidors?

A la televisió, la tecnologia permet una immediatesa i una accessibilitat impensables fa pocs anys. No obstant, així mateix, exigeix una rapidesa i una brevetat que van en contra de la confirmació de les fonts, de la il·lustrativa contextualització, de la imprescindible reflexió, de l’anàlisi necessari. Les notícies són d’usar i tirar.

La televisió generalista té una audiència de totes les edats, sexes, condicions socials i per tant s’ha de tenir en compte que es dirigeix a tots el públics. La informació és escoltada per un metge o un catedràtic de la universitat i per una persona amb escassa cultura. En relació amb aquesta televisió generalista, les paraules d’Humberto Eco esdevenen un punt de reflexió tenint en compte l’onada globalitzadora que vivim al segle XXI. Segons Eco, “la mera idea de una cultura compratida por todos, producida de modo que se adapte a todos, y elaborada a medida de todos, es un contrasentido monstruoso. La cultura de masas es la anticultura.”[1]

Cada cop més la ciutadania que constitueix el públic dels informatius esta més interessada en obtenir una satisfacció immediata i en ésser entretinguda. Veu i escolta allò que li agrada. Hi ha una falta d’interès del públic en la informació que, paradoxalment, influeix en les seves vides. Cada cop més es detecta una audiència menys disposada a fer esforços per deixar-se informar. Els mitjans, evidentment, han contribuït en aquest aspecte, tractant a l’audiència com a consumidors i no com a ciutadans.

 

[1] Eco, Humberto (1995) Apocalípticos integrados. Barcelona. Tusquets Editors.

 

Imatge: Marta Guijarro

Desigualtat digital

De la lectura del text “La sociedad de la información:El enfrentamiento entre proyectos de Sociedad” d’Armand Mattelart, m’agradaria destacar principalment dos conceptes.

En primer lloc, la democratització de l’ús i apropiació de les tecnologies. Segons Mattelart, els processos de producció del coneixement estan al servei del pragmatisme empresarial. D’aquesta manera, el potencial virtual que proporcionen les tecnologies de la informació i la comunicació no estan al servei de la potenciació de les innovacions socials. La inversió en tecnologia de la comunicació i la informació no es projecta cap a usos socials, de forma que, segons Mattelart, el contrast entre les promeses invertides en les tecnologies digitals i els usos reals d’aquestes al servei de la felicitat de tots els humans, no deixa d’augmentar dia rere dia. La implantació social dels mitjans de comunicació i de informació es va fer en presència dels alts dirigents de les grans empreses i d’esquenes a les societats civils.

En segon lloc, i en relació amb el punt anterior, l’existència de l’anomenada bretxa digital. En paraules de Mattelart: “Proyectos de Sociedad contrastados se enfrentan y sudentienden arquitecturas y usos muy diferentes de las redes de información y de comunicación a escala planetària”. D’aquest debat sorgeix la necessitat d’elaborar un marc regulatori que presideixi la inserció social de les tecnologies digitals. Ara bé, la conscienciació sobre la bretxa digital arriba tard als països industrialitzats i el seu discurs tendeix a relegar en un segon pla l’anàlisi de les causes de la creixent marginació “informacional” de la majoria de països i de l’existència d’una línia de demarcació entre els info-rics i els info-pobres.

Mentre que als països rics els nens cada cop més petits fan ús de les seves pròpies tauletes i telèfons mòbils, una tercera part de la humanitat encara no disposa d’electricitat. Tot plegat, deixa en evidència el contrast entre els diferents projectes de societat, sota la allargada ombra dels interessos econòmics de les grans corporacions.

 

Imatge: Marta Guijarro

“On air”

Hola a tothom,

aquest blog està destinat, bàsicament, a compartir els processos d’aprenentatge que realitzarem al llarg del curs a l’assignatura de “Mitjans de Comunicació. Història i actualitat” del Grau d’Humanitats de la UOC.

Es tracta d’experimentar amb formes d’usar l’escriptura en xarxa i la dinamització d’un entorn 2.0 posant en pràctica els conceptes treballats a les lectures i la bibliografia de l’assignatura.

Som-hi!

 

Imatge: Marta Guijarro