Noam Chomsky (1988a) fa un anàlisi dels mitjans de comunicació de massa des d’una perspectiva política. Considera que els mitjans de comunicació de massa estan al servei dels interessos particulars dels estats i les empreses privades. Es serveix del model americà com a base dels estudis, caracteritzat per la corporació oligopòlica com a sistema principal d’empresa mediàtica de manera que la concentració mediàtica és molt alta. Aquestes empreses venen un producte a un comprador: el seu mercat són els anunciants i el producte és l’audiència. És a dir, les empreses de comunicació venen audiències a altres empreses.
Segons Chomsky, en el cas nord-americà, hi ha un consens entre les grans oligarquies públiques i privades entorn d’un determinat nombre de valors i principis que es presenten com a compartits. La conformitat respecte a aquest consens és el camí fàcil, i la via cap al privilegi i el prestigi (1). Per a Chomsky, la mateixa estructura dels mitjans de comunicació està dissenyada per a induir a la conformitat amb la doctrina dominant, de manera que s’aconsegueix la dominació de la població per mitjà de mecanismes no violents.
Tot i que les seves tesis han tingut una gran acollida en determinats cercles dels Estats Units i Europa, tampoc s’ha escapat de les crítiques. Principalment es basen en tres aspectes. En primer lloc, es considera que Chomsky no te en compte els casos en el quals els mitjans de comunicació de massa no han seguit les tesis principals dels governs i les grans corporacions i han ofert un punt de vist alternatiu. Això significaria el fracàs de la manipulació. En segon lloc, es considera que la mostra de mitjans informatius a partir dels quals elabora els seus estudis és massa restringida, cosa que el porta a unes afirmacions massa generalitzades. I per últim, no té en compte que una part de la població decideix voluntàriament estar al marge de les informacions per a entregar-se a l’entreteniment.
Tot i que les crítiques a Chomsky em semblen prou raonables, com en molts casos ens trobem que, la realitat esta plena de matisos. Crec que el punt de vista de Chomsky descriu una realitat molt present: els mitjans de comunicació segueixen els interessos dels estats i les empreses privades. Ara bé, existeixen oasis lliures de manipulació, si, i l’era 2.0 que vivim és molt propícia per a l’existència d’aquests oasis.
Tot i així, crec que és palès que la manipulació mediàtica és una realitat, i que el poder de les grans corporacions hi esta al darrera. L’ombra del poder econòmic és molt llarga. Crec que, tot i que el fracàs de la manipulació es dóna en alguns casos, no és la tònica general. Els ciutadans que són capaços de discernir clarament entre la informació i l’opinió que els mitjans ofereixen representen una part petita de la societat, mentre que la gran part s’entrega a l’entreteniment i no vol saber. I crec que aquesta actitud de “passivitat” davant de les propostes informatives és també un dels èxits de la manipulació mediàtica.
Què en penseu?
(1) Busquets Duran, J; Medina Cambrón, A; Sort i Jané, J. (2010) La recerca comunicativa: Principals escoles i tradicions. Barcelona. Material docent de la UOC. FUOC. Pàg. 28.
Imatge: Marta Guijarro.
mguijarrob.wordpress.com 
Acabes la teva entrada amb un: Què en penseu? I davant d’aquesta invitació, t’ho dic. D’entrada tens raó i m’has “xafat” una mica el que pensava escriure jo…hauré de donar-hi un parell de voltes més (és el que té no ser dels primers…). A mi em sembla que és evident que els pensadors, filòsofs, creadors d’opinió etc… no són ni es poden comparar amb els filòsofs grecs, ni tan sols amb els de l’edat mitjana. En aquells temps les coses anaven ben a poc a poc, i els debats tenien els seus temps. Les teories podien perviure una bona colla d’anys i, a més, es podien generalitzar perquè el món “civilitzat i culte” era prou reduït. Ara no, ara, i qui diu ara diu des de l’irrupció dels mitjans de comunicació de masses, els escrits es llegeixen poc després de ser publicats i es poden rebatre en menys que dies. Generalitzar esdevé impossible, no ja entre societats diferents sinó en el si de les mateixes societats. Tenim un exemple acabat de sortir del forn. Londres té un nou alcalde, laborista i musulmà (l’ha triat la majoria de la gent), la mateixa gent que les dues darreres eleccions havia triat un alcalde conservador i adinerat…. les mateixes societats canvien d’opinió, és impossible establir com es comportaran en un futur.
Només difereixo amb tu en una cosa, dius que Chomsky s’ho mira des d’un vessant totalment polític, per a mi és d’un vessant social, el que passa que avui dia, política, economia i societat van més unides i entrellaçades que mai
LikeLiked by 1 person
Hola,
Adorno i Horkheimer fan una crítica semblant a la que esmentes de Chomsky. El que em sobta però —a banda que cal situar el seu text en un context bèl·lic i post-totalitarismes on la ràdio causà furor— és el seu tarannà profètic i la vigència d’algunes afirmacions. Avui, malgrat i la diversitat global, no s’ha produït un enriquiment sinó una barreja i pauperització/homogeneïtzació dels productes, els costums i les persones.
«Los estándares habrían surgido en un comienzo de las necesidades de los consumidores: de ahí que fueran aceptados sin oposición. Y es en el círculo de manipulación y necesidad que la refuerza donde la unidad del sistema se afianza»1.
I el que és pitjor, desapareix la metafísica per refermar-se el positivisme, les dades, les estadístiques, la qual cosa anul·la alternatives que no siguin quantitatives. A més s’afiança la mentida i el que Baudrillard anomena simulacre i hiperrealitat: fer creure que les coses són com diuen que són i no pas com realment són. El text sobre la Guerra del Golf2 del 1991 n’és un bon exemple. D’altra banda, s’elimina la possibilitat de reacció. «Quién no se adapta es golpeado con una impotencia económica que se prolonga en la impotencia espiritual del solitario»3 i «forma parte de la planificación irracional de esta sociedad el que ella reproduzca sólo la vida de los que le son fieles»4.
La manipulació mediàtica té una llarga tradició fonamentada en el servilisme social. Malauradament, la pretesa democratització dels mitjans, de les possibilitats, no aconsegueix transformar de la nit al dia institucions fortament arrelades en l’ethos. No es tracta de multinacionals, sinó d’una manera de creure que només així pot gestionar-se el capital humà. Això xoca amb la pròpia creativitat de les persones. El sistema ofereix i manlleva. Som falsament particulars dins un universal perquè els seus tentacles arriben a tot arreu. El projecte de la modernitat només ha triomfat en l’aspecte tècnic, i no sé si això és suficientment satisfactori. Queda alliberar la part dionisíaca, que diria Nietszche, però clar, com fer-ho si el propi sistema enfonsa i destrueix la possibilitat de la utopia?
No estic d’acord amb Chomsky; el poder mediàtic es barreja amb l’estatal i la inversió privada. Qualsevol pot accedir a certs càrrecs i transformar la seva vida. Creure en l’atzar és el gran èxit del liberalisme i els mitjans l’encarnen. D’on ve l’èxit de la telebasura?
Salutacions!
Tonio
Bibliografia
Adorno, Theodor; Horkheimer, Max (1994). “La industria cultural: Ilustración como engaño de masas”. A Dialéctica de la Ilustración. Madrid: Trotta
Baudrillard, Jean (1991). La Guerra del Golfo no ha tenido lugar. Barcelona: Anagrama
LikeLiked by 1 person