A la televisió, la tecnologia permet una immediatesa i una accessibilitat impensables fa pocs anys. No obstant, així mateix, exigeix una rapidesa i una brevetat que van en contra de la confirmació de les fonts, de la il·lustrativa contextualització, de la imprescindible reflexió, de l’anàlisi necessari. Les notícies són d’usar i tirar.
La televisió generalista té una audiència de totes les edats, sexes, condicions socials i per tant s’ha de tenir en compte que es dirigeix a tots el públics. La informació és escoltada per un metge o un catedràtic de la universitat i per una persona amb escassa cultura. En relació amb aquesta televisió generalista, les paraules d’Humberto Eco esdevenen un punt de reflexió tenint en compte l’onada globalitzadora que vivim al segle XXI. Segons Eco, “la mera idea de una cultura compratida por todos, producida de modo que se adapte a todos, y elaborada a medida de todos, es un contrasentido monstruoso. La cultura de masas es la anticultura.”[1]
Cada cop més la ciutadania que constitueix el públic dels informatius esta més interessada en obtenir una satisfacció immediata i en ésser entretinguda. Veu i escolta allò que li agrada. Hi ha una falta d’interès del públic en la informació que, paradoxalment, influeix en les seves vides. Cada cop més es detecta una audiència menys disposada a fer esforços per deixar-se informar. Els mitjans, evidentment, han contribuït en aquest aspecte, tractant a l’audiència com a consumidors i no com a ciutadans.
[1] Eco, Humberto (1995) Apocalípticos integrados. Barcelona. Tusquets Editors.
Imatge: Marta Guijarro
mguijarrob.wordpress.com 
Tot i que entenc el teu posicionament…en castellà diríem el teu “rebote”, penso que tenim el que tenim i que que si la gent vol una manera de rebre televisió, les televisions que són empreses privades li donaran. Una altra cosa és que les televisions públiques també hagin d’entrar en aquest joc. Per a mi que no hi ha d’haver diferència entre ciutadans i consumidors…som ciutadans consumidors, la nostra societat és així!
LikeLike
És cert que som ciutadans que consumeixen, ara bé, la nostra postura davant de la informació no hauria de ser més crítica?
Com diu Humberto Eco, l’existència d’una categoria d’operadors culturals que produeixen per a les masses, utilitzant en realitat a les masses per als seus propis interessos en comptes d’oferir-li realitzacions d’experiència crítica, és un fet evident, ara bé “que dichas masas entren o no en el juego (…) que sean capaces de ejercitar la facultad de discriminación sobre los productos que les son ofrecidos para consumo, que sepan resolver en estímulos positivos, digiriéndolos a usos imprevistos, mensajes emitidos con intención muy diversa, es problema de distinta índole”(1).
En l’actualitat, trobem una certa banalització, o inclús manipulació, de les informacions en tots els mitjans. Posarem com exemple el cas dels telenotícies de la cadena pública TVE. Per a mesurar el pluralisme polític, en les televisions públiques, els partits polítics solen tirar de cronòmetre i de càlculs matemàtics. Tots aspiren a que els minuts que ocupen als telenotícies guardin certa proporcionalitat respecte als escons que ocupen al Parlament. Si el pluralisme polític és, quantitativament, fàcil de calibrar, no passa el mateix amb el pluralisme social. En TVE proliferen notícies (al menys presentades com a tals) sobre la vida quotidiana dels ciutadans aparentment banals que amaguen una potent càrrega ideològica, i quasi sempre cap a un biaix conservador. La secció de societat és un privilegiat suport per a aquests tipus de continguts. El pluralisme social ha desaparegut i el control ideològic es realitza ara a través dels temes socials. Els serveis informatius de la cadena pública ha despertat moltes crítiques pel tipus d’enfocament en algunes de les seves notícies. Son necessaris els reportatges sobre la roba “provocativa” de les joves o “notícies” que recomanen als aturats resar per reduir l’ansietat en els serveis informatius de les tres de la tarda d’una cadena pública?
1. Eco, Humberto (1995) Apocalípticos integrados. Barcelona. Tusquets Editors.
LikeLiked by 1 person
Em sembla realment excel·lent la teva reflexió d’aquest últim paràgraf, Marta.
Tot això té una resposta final, una mena de vara de mesurar que ho pot posar tot a lloc: el codi ètic.
La seva vulneració no és, efectivament, quantificable, però hauria de ser socialment reprobable i reprobada. No ho veig. Només observo que a twitter, rere la penombra de l’anonimat i, sovint, sota la manta de la vanitat, molts pretesos pseudolíders d’opinió arrenquen quixotesques croades en favor d’un determinat codi ètic que molts no respecten ja obertament.
I jo, cada cop més apocalíptic…
LikeLiked by 1 person
L’era de la globalització ha demostrat com la irrupció de les noves tecnologies de la informació i la comunicació ha obert un nou escenari que ha afectat no només la nostra manera de comunicar-nos, sinó també de conviure. Vivim immersos en un entorn virtual i global on la rivalitat entre mitjans és ferotge i les noves tecnologies de la comunicació han suposat una veritable revolució pel que fa a la quantitat de continguts però, com bé dius, sobretot pel sistema d’accés a la informació. No en va, l’aparició de les TIC ha anat acompanyada d’un important –i forçós- canvi en els mitjans de comunicació tradicionals que veuen en els nous suports com els digitals, una amenaça a la seva pervivència.
I és que, efectivament, aquest nou escenari virtual exigeix rapidesa, immediatesa i constant actualització. Els mitjans competeixen per qui té més audiència, per qui té més visites a la seva pàgina web, i guanya aquell que és capaç d’oferir més informació i de manera més ràpida.
En aquest escenari, la qualitat i el rigor esdevenen fonamentals en un món menat per la urgència i la competència que reclama noves habilitats. És l’era de la creativitat, de la rapidesa, de la capacitat d’innovació i de la immediatesa. Actualitzar-se o morir.
LikeLiked by 1 person
Crec que el que es vol es fer de la velocitat un negoci. De fet, el moviment, les migracions -polítiques o laborals generen molts ingressos. D’altra banda, canviar i moure’s constantment, com si així s’espremessin millor els nostres cervells, però de creativitat ja n’hi havia abans, no?
Fa poc vaig sentir un comentari/acudit que feia més o menys així: “qui treballa si tothom és creatiu”?
És com decorar una casa que encara no està construida.
LikeLike
Hola Marta,
El públic cada cop més s’està convertint en una gàbia on conviuen i s’alimenten per igual mamífers, rèptils, peixos, etc. No sé si és una afirmació estranya, però estic d’acord amb el que dius ja que el fet que els continguts que proporciona la televisió siguin “aptes” tant per a gent amb un tipus de formació, com un altre, com algú que no en té, etc., provoca una sensació d’inutilitat i de passivitat que afavoreix l’apatia del públic davant la informació que proporcionen els mitjans com la televisió. De què serveix aquesta immediatesa i accessibilitat que permet la tecnologia si provoca que el públic no senti interès en ser informat, la veracitat dels fets, i es conformi en conèixer la notícia i passar a una altra cosa? La veritat és que els avenços tecnològics estan perjudicant la passió de les persones per les coses. La tecnologia aporta tantes comoditats que acabem ben bé com els personatges del mite de la caverna de Plató, asseguts assimilant allò que ens presenten al davant, sense interès més enllà de la informació que se’ns proporciona. No sé si aquesta comparació resulta forçada però m’ha vingut al cap pensant en el fet de deixar-nos informar i punt.
LikeLiked by 1 person
Em sembla molt adient el paral·lelisme que fas amb el mite de la caverna de Plató. Davant d’aquest panorama, sembla que l’audiència, els consumidors més que els ciutadans, no ens resistim gaire al control al qual ens veiem sotmesos i la conseqüent pèrdua de drets que comporta.
LikeLiked by 1 person