Tots estem d’acord a caracteritzar les nostres societats tecnològicament desenvolupades com a “societat de la informació i la comunicació”. N’hi ha molts que també s’atreveixen a referir-s’hi com a “societats de la informació i del coneixement”. Pot semblar una expressió exageradament optimista, ja que, els fets desmenteixen a cada pas que la moltíssima informació que circula es converteixi sempre en coneixement. I és que, encara que en molts casos la informació o la comunicació aspirin a afavorir el coneixement, aquesta és una meta que no depèn d’elles sinó de la recepció que se’n faci. Perquè no n’hi ha prou de propagar més informació o de parar més l’orella per a acabar tenint més coneixement, com si aquest fos un resultat automàtic. Les informacions de vegades són contradictòries, gairebé sempre incompletes o molt influïdes per determinats interessos. D’aquí que, si se’n vol fer alguna cosa, convingui examinar-les bé, contrastar-les, reflexionar-les i treure’n conseqüències.
Avui més que mai els ciutadans han d’estar alerta, no solament perquè estan bombardejats per molts més estímuls que abans, sinó perquè aquests estímuls són més sofisticats i poden acabar essent molt més perillosos.
Avui es pot ser individualista amb una certa impunitat. Per això hi ha tants individualistes, que avui prenen sobretot la forma de súbdits. També son molts els que no es conformen essent súbdits i volen accedir a la condició efectiva de ciutadans per a poder opinar, decidir i actuar. Això fa encara més necessari que els ciutadans responsables no estiguin només superficialment informats sinó que tinguin també eines a l’abast per a situar-se i per a tenir opinió formada en el temes dels seu interès i sobretot en aquells que tenen particular rellevància pública. I precisament, moltes d’aquestes eines es troben en el potencial dels mitjans de comunicació per corregir els discursos hegemònics a la nostra societat.
Terricabras, Josep-Maria.(2006) El dret a la informació. Barcelona. Mina. Imatge: Marta Guijarro
mguijarrob.wordpress.com 
De fet, el que a mi em preocupa més és com el sistema es defensa utilitzant les mateixes persones a qui sotmet. Posaré un exemple, jo fa un any que vaig decidir no tenir mòbil (ja ho he dit forces vegades) i els meus companys són els mateixos que em recriminen la meva decissió. És a dir, si el sistema m’imposes amb ajud de les forces de l’ordre, tot i ser molt nociu, com a mínim veuria qui són els que volen imposarque que, però, ara són les pròpies persones igualment oprimides qui em “rebutgen”, cosa que em fa veure el poder de control que han arribat a imposar-nos una cosmovisió com la única possibilitat correcte per viure en aquest món… L’efecte és molt més sutil que no pas les porres dels policíes, però tremendament més angoixant i depriment.
Seguim!
LikeLike
La pluralitat informativa té els seus avantatges però també els seus perills. Si no som capaços de “navegar” entre aquest gran mar d’informació, els interessos i manipulacions que hi puguin haver al darrere ens poden arrossegar fins a convertir-nos, com bé tu dius, en súbdits. Sovint aquests interessos són bàsicament de caire econòmic, capitalista, consumista, etc. Cada vegada més sentim la necessitat de complir amb uns “estàndards” i per exemple, el fet de no tenir mòbil pot suposar una “escletxa” en el sistema. Si hi ha algú que surt de les idees hegemòniques que transmeten sovint els mitjans de comunicació, aquest és “repudiat” com si es tractés d’algú que no raona bé quan, de fet, pot ser que vegi les coses amb molta més perspectiva.
Almenys és el que em sembla a mi.
LikeLike