Tots estem d’acord a caracteritzar les nostres societats tecnològicament desenvolupades com a “societat de la informació i la comunicació”. N’hi ha molts que també s’atreveixen a referir-s’hi com a “societats de la informació i del coneixement”. Pot semblar una expressió exageradament optimista, ja que, els fets desmenteixen a cada pas que la moltíssima informació que circula es converteixi sempre en coneixement. I és que, encara que en molts casos la informació o la comunicació aspirin a afavorir el coneixement, aquesta és una meta que no depèn d’elles sinó de la recepció que se’n faci. Perquè no n’hi ha prou de propagar més informació o de parar més l’orella per a acabar tenint més coneixement, com si aquest fos un resultat automàtic. Les informacions de vegades són contradictòries, gairebé sempre incompletes o molt influïdes per determinats interessos. D’aquí que, si se’n vol fer alguna cosa, convingui examinar-les bé, contrastar-les, reflexionar-les i treure’n conseqüències.
Avui més que mai els ciutadans han d’estar alerta, no solament perquè estan bombardejats per molts més estímuls que abans, sinó perquè aquests estímuls són més sofisticats i poden acabar essent molt més perillosos.
Avui es pot ser individualista amb una certa impunitat. Per això hi ha tants individualistes, que avui prenen sobretot la forma de súbdits. També son molts els que no es conformen essent súbdits i volen accedir a la condició efectiva de ciutadans per a poder opinar, decidir i actuar. Això fa encara més necessari que els ciutadans responsables no estiguin només superficialment informats sinó que tinguin també eines a l’abast per a situar-se i per a tenir opinió formada en el temes dels seu interès i sobretot en aquells que tenen particular rellevància pública. I precisament, moltes d’aquestes eines es troben en el potencial dels mitjans de comunicació per corregir els discursos hegemònics a la nostra societat.
Terricabras, Josep-Maria.(2006) El dret a la informació. Barcelona. Mina. Imatge: Marta Guijarro