L’alemany Jürgen Habermas representa la segona generació de la teoria crítica de l’Escola de Frankfurt. Encara que no és contemporani dels membres fundadors, se’l reconeix com a integrant de l’Escola de Frankfurt perquè està en la mateixa línia acadèmica que els altres.
Una de les seves obres principals és l’Espai Públic, en la qual continua el treball filosòfic de l’Escola i, en menor mesura, l’anàlisi sociològica referida a la cultura de masses. Habermas veu una transició de l’esfera pública liberal, originada a l’Anglaterra del segle XVII i en la Revolució Francesa, a una esfera pública dominada pels mitjans.
Habermas observa el canvi de la societat burgesa del final dels segles XVIII i XIX caracteritzat per aquesta esfera pública que hi ha entre els interessos públics i els privats, entre la societat i l’estat. Aquesta esfera permet l’aparició de l’opinió pública, per la qual la població manifesta les seves necessitats i interessos, la qual cosa influeix els polítics a l’hora de prendre decisions i de buscar el suport popular.
El reconegut filòsof alemany també detecta una transició des d’aquesta esfera pública liberal a l’etapa actual del que anomena capitalisme de l’ estat del benestar i la democràcia de masses[1]. Assumeix la posició d’Adorno i Horkheimer respecte al paper de la indústria cultural en la manipulació de l’opinió, l’estandardització, massificació o individualització del públic; la participació de les grans companyies, especialment dels mitjans de comunicació, en la transformació d’aquesta antiga esfera pública, en la qual es debaten les idees i interessos de la comunitat, en un lloc de consum. Aquest canvi és el brou de cultiu perfecte per a la manipulació política i l’espectacle, i perquè el ciutadà consumeixi béns i serveis que la majoria de vegades no necessita.
[1] Castellanos, P. (2015). Fonaments teòrics de la comunicació. Material docent de la UOC. Barcelona. PID_00150587.
Imatge: Marta Guijarro
mguijarrob.wordpress.com 
Voldria insistir en la necessitat d’observar el context. Adorno i Horkheimer van quedar lògicament horroritzats de la barbàrie nazi. Exilats tots dos als EUA, la puixança, el poder i la vacuïtat dels mass-media estatunidencs xocava frontalment amb l’horror que vivia Europa.
Per a ells -en aquell moment- el nazisme significava la fi de tota esperança de redempció pels humans i és en aquest sentit que propugnaren un “no future” visionari, però excessivament (i lògicament, i inevitablement) pessimista.
En aquest sentit i al meu parer, les propostes dels teòrics de l’Escola de Frankfurt són molt valuoses i han de ser molt tingudes en compte però no es poden extrpolar “tal qual” al temps present, crec.
LikeLiked by 1 person
És evident que s’ha de tenir en compte el context, però no crec que el pensament d’Adorno i Horkheimer, i després Habermas, en relació a la manipulació que exerceixen els mitjans de comunicació és força vigent en l’actualitat. Per exemple, no creieu que consumim tot tipus de productes que no necessitem?
LikeLike
El que llegeixo aquí em recorda una cita del lingüista, semiòleg i potent intel·lectual Noam Chomsky que potser haureu sentit: “La forma inteligente de mantener a la población pasiva y obediente es limitando el espectro de opiniones políticamente correctas, pero alentando acalorados debates dentro de los límites de ese espectro”.
Cal tenir en compte, com molt bé diu unizeros, el context. Potser i en part per això l’opinió d’un home com Chomsky, de vasta experiència i perspectiva tan acadèmica com vivencial, ha de ser molt valorada, segons el meu parer.
LikeLiked by 1 person
En efecte, les aportacions de Chomsky als estudis de mitjans de comunicació són molt interessants i en la línia de l’Escola de Frankfurt, acusa de forma contundent als mitjans de comunicació de coaccionar el diàleg (recordem que els seus estudis se centren en el camp de la lingüística) per a promoure els interessos de les corporacions i del govern.
LikeLike