De la lectura del text “La sociedad de la información:El enfrentamiento entre proyectos de Sociedad” d’Armand Mattelart, m’agradaria destacar principalment dos conceptes.
En primer lloc, la democratització de l’ús i apropiació de les tecnologies. Segons Mattelart, els processos de producció del coneixement estan al servei del pragmatisme empresarial. D’aquesta manera, el potencial virtual que proporcionen les tecnologies de la informació i la comunicació no estan al servei de la potenciació de les innovacions socials. La inversió en tecnologia de la comunicació i la informació no es projecta cap a usos socials, de forma que, segons Mattelart, el contrast entre les promeses invertides en les tecnologies digitals i els usos reals d’aquestes al servei de la felicitat de tots els humans, no deixa d’augmentar dia rere dia. La implantació social dels mitjans de comunicació i de informació es va fer en presència dels alts dirigents de les grans empreses i d’esquenes a les societats civils.
En segon lloc, i en relació amb el punt anterior, l’existència de l’anomenada bretxa digital. En paraules de Mattelart: “Proyectos de Sociedad contrastados se enfrentan y sudentienden arquitecturas y usos muy diferentes de las redes de información y de comunicación a escala planetària”. D’aquest debat sorgeix la necessitat d’elaborar un marc regulatori que presideixi la inserció social de les tecnologies digitals. Ara bé, la conscienciació sobre la bretxa digital arriba tard als països industrialitzats i el seu discurs tendeix a relegar en un segon pla l’anàlisi de les causes de la creixent marginació “informacional” de la majoria de països i de l’existència d’una línia de demarcació entre els info-rics i els info-pobres.
Mentre que als països rics els nens cada cop més petits fan ús de les seves pròpies tauletes i telèfons mòbils, una tercera part de la humanitat encara no disposa d’electricitat. Tot plegat, deixa en evidència el contrast entre els diferents projectes de societat, sota la allargada ombra dels interessos econòmics de les grans corporacions.
Imatge: Marta Guijarro
mguijarrob.wordpress.com 
Bon dia, jo diria que més que “a esquenes de les societats civils”, la vessant “social” dels mitjans de comunicació s’ha desenvolupat mitjançant l’engany a la societat civil i -last but no least- el seu concurs involuntari. Mattleart cita el desballestament de la ATT com el punt de partida de l’onada ultralliberal que ha conduit a la privatització de les xarxes de telecomunicacions i de la indústria audiovisual. Desprès, Thatcher, González, Aznar i tants altres van des-regular a consciència el poc que quedava, lliurant no només la producció sinó també els canals de distribució de la informació al lliure albir de les “iniciatives privades”.
Per qui no hagi llegit el llibre “The Shock Doctrine: The Rise of Disaster Capitalism” (Naomi Klein, 2007) o vist el film (Winterbottom/Whitecross, 2009), recomano absolutament la seva lectura o visualització. Intitulats en espanyol “La Doctrina del shock”, ambdòs són excel·lents (el film es troba a YouTube en distribució gratuita). En ells s’explica de manera ben plausible la teoria que la desregulació ultralliberal que es va presentar com un invent de Ronald Reagan i Margaret Thatcher havia estat anteriorment testada a consciència a Xile aprofitant el cop militar de Pinochet (1973) i més tímidament (com suggereix Mattelart) a altres països llatinoamericans (Argentina, Veneçuela, Mèxic) necessitats aleshores d’una “mà amiga” discreta i eficient que els ajudes a sortir-s’en de les respectives ensulsiades sociopolítiques en què es trobaven.
És cert que fa de mal dir, però no podem culpabilitzar exclusivament als lladres si nosaltres no hem fet prou per foragitar-los. No creieu?
LikeLike
Tens tota la raó, la conformitat de la societat civil occidental ha permès l’onada ultralliberal que ha conduit a la privatització de les xarxes de telecomunicacions. No hi ha prou conscienciació de les conseqüències que això provoca.
LikeLike
Hola ,
estic d’acord amb vosaltres, la proba que a mi em convenç és la desregularització de l’industria audiovisual i de telecomunicacions que, segons en Mattelart, accelera la liberalització o la privatització dels sistemes i les xarxes, doncs donar llibertat per a que qualsevol pugui gestionar dites àrees és molt bonic en teoria, però a la pràctica qui hi tenen un accés real són les grans corporacions amb ànim de lucre, i malauradament als consells d’administració d’aquestes empreses crec que no miren altre cosa que no sigui la pela.
Salut,
Toni
LikeLiked by 1 person
Mattelart ens alerta de la vessant economicista de la difusió de les tecnologies. És cert que les multinacionals cerquen els beneficis i no la justícia social contribuint a remarcar més les diferències entre aquells que tenen accés a la tecnologia i els que no.
Nosaltres som peces al tauler d’aquesta societat de la informació deshumanitzada, no tenim cap poder real perquè això canviï en un plaç de temps curt, en prou feines podem estar contents de ser-ne conscients.
Gràcies Unizeros per les recomanacions que ens fas, en prenc nota.
LikeLike