Nous súbdits

Tots estem d’acord a caracteritzar les nostres societats tecnològicament desenvolupades com a “societat de la informació i la comunicació”. N’hi ha molts que també s’atreveixen a referir-s’hi com a “societats de la informació i del coneixement”. Pot semblar una expressió exageradament optimista, ja que, els fets desmenteixen a cada pas que la moltíssima informació que circula es converteixi sempre en coneixement. I és que, encara que en molts casos la informació o la comunicació aspirin a afavorir el coneixement, aquesta és una meta que no depèn d’elles sinó de la recepció que se’n faci. Perquè no n’hi ha prou de propagar més informació o de parar més l’orella per a acabar tenint més coneixement, com si aquest fos un resultat automàtic. Les informacions de vegades són contradictòries, gairebé sempre incompletes o molt influïdes per determinats interessos. D’aquí que, si se’n vol fer alguna cosa, convingui examinar-les bé, contrastar-les, reflexionar-les i treure’n conseqüències.

Avui més que mai els ciutadans han d’estar alerta, no solament perquè estan bombardejats per molts més estímuls que abans, sinó perquè aquests estímuls són més sofisticats i poden acabar essent molt més perillosos.

Avui es pot ser individualista amb una certa impunitat. Per això hi ha tants individualistes, que avui prenen sobretot la forma de súbdits. També son molts els que no es conformen essent súbdits i volen accedir a la condició efectiva de ciutadans per a poder opinar, decidir i actuar. Això fa encara més necessari que els ciutadans responsables no estiguin només superficialment informats sinó que tinguin també eines a l’abast per a situar-se i per a tenir opinió formada en el temes dels seu interès i sobretot en aquells que tenen particular rellevància pública. I precisament, moltes d’aquestes eines es troben en el potencial dels mitjans de comunicació per corregir els discursos hegemònics a la nostra societat.

 

Terricabras, Josep-Maria.(2006) El dret a la informació. Barcelona. Mina.                      Imatge: Marta Guijarro

Apatia social

Una part de la societat actual viu en la indiferència amb una mentalitat conformista i passiva, amb la conseqüent manca d’una cultura de convivència democràtica i ciutadana. L’home pretén viure feliç en la seva bombolla individual evadint-se del món social que l’envolta i això, provoca que no s’aprofunditzi ni es reflexioni sobre els fets i la informació que rep. El ciutadà apàtic escull el camí més còmode perquè no es molesta en informar-se sobre allò que l’envolta o no es preocupa per formar un criteri i, per tant, una ètica i una consciència. Ens trobem, doncs, en una societat passiva, conformista i incrèdula.

En els últims anys s’han fet públiques informacions que haurien d’haver trastocat l’estructura i els pilars del nostre sistema, tant polític, com econòmic i social. Però sembla que tantes revelacions sobre casos de corrupció, robatoris i infraccions de lleis per part dels polítics ja no causen reacció en l’opinió pública.

Aquesta apatia social prové de l’evolució de la societat per mitjà de la psicologia de masses, que ha configurat un determinat estat mental en la població. L’estat d’apatia en el qual estem immersos esta relacionat amb la pressió de l’excés d’informació a la qual esta sotmès el ciutadà? La informació que rebem a diari sobre la vida política per part dels mitjans és ràpidament digerida i oblidada, i la ment es prepara per una nova notícia que reemplaci l’anterior, sense provocar una resposta per part del ciutadà. D’altra banda, les elits i les classes polítiques s’esforcen per mantenir aquest statu quo en la ment col·lectiva de la societat, ja que l’apatia social els beneficia. La pròpia revelació de la veritat afavoreix aquests mecanismes, per la qual cosa, el polític o banquer de torn pot mostrar públicament tota la seva corrupció sense preocupacions, perquè sap que les masses resten apàtiques sense cap reacció.

Aquesta realitat, no és gaire lluny de la societat del consum que l’Escola de Frankfurt descrivia quan afirmava que “la societat de consum certament ofereix una millor qualitat de vida estàndard, confort i gratificacions que són acceptables pels treballadors. Això no obstant, també fomenta una apatia social i política de la qual treuen profit els grups que controlen la societat capitalista.” (1)

 

(1). Busquets Duran, J; Medina Cambrón, A; Sort i Jané, J. (2010). La recerca comunicativa: Principals escoles i tradicions. Barcelona. Material docent de la UOC. FUOC.

Imatge: Marta Guijarro

“Radio play terrifies nation”

A partir de la Primera Guerra Mundial entre en escena Harold Lasswell i els seus estudis sobre els efectes de la propaganda. Ell, al costat de Paul Lazarsfeld, Carl Hovan i Kurt Lewin, és assenyalat el pare dels estudis de comunicació, que es basen en el treball de psicòlegs i sociòlegs.

Lasswell diu que els mitjans s’han utilitzat per a “gestionar” l’opinió del públic. Des de llavors, veu una relació directa entre mitjans de comunicació i democràcia, i identifica la propaganda com el mitjà més eficaç d’aconseguir que el públic s’adherís a un projecte polític bo o dolent.

L’audiència es considera passiva, obedient i fàcil de manipular amb estímuls. Les teories de Lasswell xoquen amb les teories de l’època, especialment la del conductista John Watson, que assegura que l’audiència només es deixa afectar pels mitjans sí vol; la d’Ivan Pavlov sobre el reflex condicionat, i la de l0anglès William McDougall, que treballa en la teoria dels instints. Aquesta autors, d’alguna manera, coincideixen en el que hi ha un determinisme biològic per a respondre a certs estímuls. Lasswell, en plantejar que l’emissor pot tenir efectes sobre el receptor passiu segons el canal i el missatge utilitzats, contradiu clarament aquestes propostes teòriques.

L’omnipotència dels mitjans, que planteja Lasswell, es va reforçar amb l’arribada de la Segona Guerra Mundial. Justament, el 1938, la nit del 30 d’octubre Orson Welles escenifica La Guerra dels Mons, basada en la novel.la d’H.G.Wells. Es tracta d’un relat de ciència-ficció transmès per la CBS en el qual es parla d’una invasió de marcians i que origina escenes de pànic analitzades pel sociòleg Hadley Cantril. L’emissió és escoltada per sis milions de persones i es calcula que un milió va tenir algun tipus de reacció com sortir al carrer plorant, buscar els familiars, refugiar-se en llocs apartats, etc. L’experiment de Welles serveix per evidenciar el poder dels mitjans, en aquest cas la ràdio, sobre una audiència que sembla creure’s tot el que li expliquen.

Imatge: Marta Guijarro

Ciutadans o consumidors?

A la televisió, la tecnologia permet una immediatesa i una accessibilitat impensables fa pocs anys. No obstant, així mateix, exigeix una rapidesa i una brevetat que van en contra de la confirmació de les fonts, de la il·lustrativa contextualització, de la imprescindible reflexió, de l’anàlisi necessari. Les notícies són d’usar i tirar.

La televisió generalista té una audiència de totes les edats, sexes, condicions socials i per tant s’ha de tenir en compte que es dirigeix a tots el públics. La informació és escoltada per un metge o un catedràtic de la universitat i per una persona amb escassa cultura. En relació amb aquesta televisió generalista, les paraules d’Humberto Eco esdevenen un punt de reflexió tenint en compte l’onada globalitzadora que vivim al segle XXI. Segons Eco, “la mera idea de una cultura compratida por todos, producida de modo que se adapte a todos, y elaborada a medida de todos, es un contrasentido monstruoso. La cultura de masas es la anticultura.”[1]

Cada cop més la ciutadania que constitueix el públic dels informatius esta més interessada en obtenir una satisfacció immediata i en ésser entretinguda. Veu i escolta allò que li agrada. Hi ha una falta d’interès del públic en la informació que, paradoxalment, influeix en les seves vides. Cada cop més es detecta una audiència menys disposada a fer esforços per deixar-se informar. Els mitjans, evidentment, han contribuït en aquest aspecte, tractant a l’audiència com a consumidors i no com a ciutadans.

 

[1] Eco, Humberto (1995) Apocalípticos integrados. Barcelona. Tusquets Editors.

 

Imatge: Marta Guijarro