A la televisió, la tecnologia permet una immediatesa i una accessibilitat impensables fa pocs anys. No obstant, així mateix, exigeix una rapidesa i una brevetat que van en contra de la confirmació de les fonts, de la il·lustrativa contextualització, de la imprescindible reflexió, de l’anàlisi necessari. Les notícies són d’usar i tirar.
La televisió generalista té una audiència de totes les edats, sexes, condicions socials i per tant s’ha de tenir en compte que es dirigeix a tots el públics. La informació és escoltada per un metge o un catedràtic de la universitat i per una persona amb escassa cultura. En relació amb aquesta televisió generalista, les paraules d’Humberto Eco esdevenen un punt de reflexió tenint en compte l’onada globalitzadora que vivim al segle XXI. Segons Eco, “la mera idea de una cultura compratida por todos, producida de modo que se adapte a todos, y elaborada a medida de todos, es un contrasentido monstruoso. La cultura de masas es la anticultura.”[1]
Cada cop més la ciutadania que constitueix el públic dels informatius esta més interessada en obtenir una satisfacció immediata i en ésser entretinguda. Veu i escolta allò que li agrada. Hi ha una falta d’interès del públic en la informació que, paradoxalment, influeix en les seves vides. Cada cop més es detecta una audiència menys disposada a fer esforços per deixar-se informar. Els mitjans, evidentment, han contribuït en aquest aspecte, tractant a l’audiència com a consumidors i no com a ciutadans.
[1] Eco, Humberto (1995) Apocalípticos integrados. Barcelona. Tusquets Editors.
Imatge: Marta Guijarro
mguijarrob.wordpress.com 