“Radio play terrifies nation”

Captura de pantalla 2016-04-16 a las 10.05.18.png

A partir de la Primera Guerra Mundial entre en escena Harold Lasswell i els seus estudis sobre els efectes de la propaganda. Ell, al costat de Paul Lazarsfeld, Carl Hovan i Kurt Lewin, és assenyalat el pare dels estudis de comunicació, que es basen en el treball de psicòlegs i sociòlegs.

Lasswell diu que els mitjans s’han utilitzat per a “gestionar” l’opinió del públic. Des de llavors, veu una relació directa entre mitjans de comunicació i democràcia, i identifica la propaganda com el mitjà més eficaç d’aconseguir que el públic s’adherís a un projecte polític bo o dolent.

L’audiència es considera passiva, obedient i fàcil de manipular amb estímuls. Les teories de Lasswell xoquen amb les teories de l’època, especialment la del conductista John Watson, que assegura que l’audiència només es deixa afectar pels mitjans sí vol; la d’Ivan Pavlov sobre el reflex condicionat, i la de l0anglès William McDougall, que treballa en la teoria dels instints. Aquesta autors, d’alguna manera, coincideixen en el que hi ha un determinisme biològic per a respondre a certs estímuls. Lasswell, en plantejar que l’emissor pot tenir efectes sobre el receptor passiu segons el canal i el missatge utilitzats, contradiu clarament aquestes propostes teòriques.

L’omnipotència dels mitjans, que planteja Lasswell, es va reforçar amb l’arribada de la Segona Guerra Mundial. Justament, el 1938, la nit del 30 d’octubre Orson Welles escenifica La Guerra dels Mons, basada en la novel.la d’H.G.Wells. Es tracta d’un relat de ciència-ficció transmès per la CBS en el qual es parla d’una invasió de marcians i que origina escenes de pànic analitzades pel sociòleg Hadley Cantril. L’emissió és escoltada per sis milions de persones i es calcula que un milió va tenir algun tipus de reacció com sortir al carrer plorant, buscar els familiars, refugiar-se en llocs apartats, etc. L’experiment de Welles serveix per evidenciar el poder dels mitjans, en aquest cas la ràdio, sobre una audiència que sembla creure’s tot el que li expliquen.

Imatge: Marta Guijarro